domingo, 16 de febrero de 2014

PAISATGE I INTERPRETACIÓ DE L’OLIVERA MIL·LENÀRIA

 Prompte farà sis anys de la creació d'este poema (suma de veus) que em va premiar la Mancomunitat de la Taula del Sénia.

PAISATGE I INTERPRETACIÓ DE LOLIVERA MIL·LENÀRIA



                               Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Josep Lluís pons i gallarza

No los levantó la nada
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Miguel Hernández



El verd de lolivera
s’escau amb l’aridesa
del terreny i la força
de la llum de la qual la mar
és espill i espingarda.
I els pintors saben buscar
la gràcia de la llum
entre les ombres
de les branques, les fulles
i les construccions de pedra seca.
Pilar Armengol, Ferran Arasa,
Robert Escoda, César Estrany,
Frederic Mauri, Narcís Galià,
Joan Josep Carbó, Justino Ruiz,
Francesc Saura, Josep Benet Espuny,
Albert Fabà, Agustí Redon.

Si un no ha estat
en la cadena de mans
que han cuidat una olivera
a penes pot parlar d’ella
més que de com una creació
que es contempla,
com d’una escultura
que un vol creure filla del temps,
de les pluges, dels vents,
de les mans que lleven els mamantons,
els ulls que trien les branques
que han de créixer
per a millorar el fruit
i facilitar-ne la collita.

La terra llaurada i l’alambor,
l’adob i el combat contra els paràsits,
la borrassa i els pals i les ungles
i els sacs d’arpillera,
formen part del ritual
que busca el líquid daurat,
concentració del sabor de la terra.

I per a combatre el cansament
i el fred, les camarades,
polifonia de veus
integrada pels picarols
de les plegadores,
les veuotes dels escarradors,
les veus dolces dels xiquets
cantaven formant duos,
tercets, contrapunts i polifonies:

Aquí estic dalt de la rama,
dalt de la rama més alta.
Si collint, collint, caïa,
ai!, que sant Antoni em valga. [1]

Cullint aulivetes fargues,
aquí dalt de tot m’estic.
Fasse rogatives, mare,
perque no caigue son fill.[2]

La vida de les aulives,
es molt facil de contâ,
a dinâ minjes pa i figues
i a sopâ figues i pa.[3]

Les plegadores d’aulives
diuen que no beuen vi,
i davall de l’aulivera
lo tenen en un topí.[4]

Lo que sigues xicoteta,
no’m privarà que t’estime;
de l’aulireva menuda,
milló’s cullen les aulives.[5]

Lolivera -com tota cosa
que depassa la modesta
edat que vivim les persones-
esdevé símbol i testimoni
dels temps passats.
Potser la pau és una branca d’olivera
que porta el bec d’un colom?
Potser una Dafne que fugint d’Apol·lo
en comptes de en llorer
es transforma en olivera?

Llum amb asproreta
després de la mestralada
o el vent de dalt.

La tardor va preparant un nou
escenari en el qual el fruit
ja ha avançat des d’aquella
mostra que l’arbre va fer en primavera.

Les raïls esteses
i a flor de terra,
els troncs recaragolats,
les branques vinclades
per a oferir els fruits.
l’abast de la mà,
esparses sobre la borrassa
en els dies gelats les olives
esperen els còvens.

Les olives se’n van al trull
a fer-se oli i vida.
La plana, la montanya, la garriga.
La farga i la morruda,
el timó, l’all i la saborija.

Premsa de giny,
en setze hores
nou sacs de sis barcelles.
Rodets girant sobre base pètria,
pasta d’oliva als cofins.
Xifres que són temps i vida!

Premsa de barra,
en setze hores
nou sacs de sis dobles.
Cinc dobles d’olives
un cànter d’oli.
Xifres que són temps i vida!

Premsa hidràulica,
en vint-i-quatre hores
sis-cents dobles.
Xifres que són temps i vida!

Línia contínua,
seixanta mil quilos
l’any.
Xifres que són temps i vida!

Una persona arreplegava
a mà, o amb ungles de llauna,
entre quatre i cinc dobles
al dia.
Xifres que són temps i vida!

Amb les màquines amb rodets
amb claus d’acer
una persona arreplegava
entre quaranta i cinquanta dobles
al dia.
Xifres que són temps i vida!

Les olives se’n van al trull
a fer-se oli i vida.
La plana, la montanya, la garriga.
La farga i la morruda,
el timó, l’all i la saborija.

Olivera, arbre productiu i vital,
bonic i útil.
Olis gustosos i aromàtics,
afruitats i verds,
límpids, transparents,
sense vels ni terboleses,
amb sabor de cada terra.

Olivera, amb la empremta
de les coses perdurables.
Oliveres del Sénia
retrat de la història
de les nostres terres,
llegat, herència
que hem de preservar.
Oliveres del Sénia,
refugi d’animalets, hàbitat.
Amb la companyia
dels arbres de màrgens:
figueres, mangraners,
serveres i ginjolers.

Olivera,
tresor que hem de compartir,
que no hem de deixar en erm
ni fer víctima de la cobdícia
ni de l’especulació.
Hem de saber resistir
com els Puchol de la Jana,
com els Porta-Ferré, de la Farga de l’Arion,
com els que, calladament,
mantenen, amb grans esforços,
les seues finques.

Olivera, tresor que hem de valorar
i de defensar entre tots.

Oliveres del Sénia,
patrimoni, herència, distinció.





[1]Moreira, Joan, Del folklore tortosí, (Primera part), Ed. Centre de Lectura de les Terres de l’Ebre, Biblioteca Ebrenca, Tortosa 1998, [transcripció literal del facsímil de l’edició de l’any 1934], pàg. 21
[2] Ídem., pàg. 22
[3] Ídem., pàg. 28
[4] Ídem., pàg. 30
[5] Ídem., pàg. 189

No hay comentarios: